'Emopolítics' i 'infopinió'

S’està generant la lliure creació de mots en un vocabulari ja ric de per si, on la recerca i l’enginy no tenen límits. Els temps convulsos s’hi presten, provocant aquesta varietat en el lèxic. Així doncs, em permeto copiar i comentar dos creacions ad hoc de tardor de dos periodistes andorrans.

La infopinió seria la barreja subtil de la informació i de l’opinió en el terreny de la propaganda. En qualsevol mitjà decent aquests dos conceptes haurien d’estar ben delimitats i prou clarificats. El fenomen de la infopinió no és gens innocu. Obeeix al poder de la premsa i dels mitjans en general, on la manipulació informativa ha assolit uns límits insospitats. Vèncer i convèncer des de grups poderosos parcials i de dubtosa credibilitat és el pa nostre de cada dia. La velocitat vertiginosa de la informació i de l’opinió a les xarxes hi ajuda sobre manera. El pressupost dels governs adjudiquen una partida important en subvencions a certs mitjans addictes i disciplinats i això amb un sucós retorn prop del poder establert. Aquest fet diu poc a favor del foment d’una ciutadania crítica i madura que qualsevol Estat hauria de promoure. L’estratègia política roïna de ruixar el poble amb informacions esbiaixades ja la tenim ben establerta. La cultura, la lectura, viatjar, el contrast, la tolerància, la permeabilitat selectiva són antídots que ens protegeixen enfront d’aquesta lacra indecent.

Sobre els emopolítics, que entenc polítics de disseny que transmetin emocions, penso que apareixen per suplir un buit alarmant davant la manca d’estadistes com per exemple De Gaulle, Adenauer i potser també Mitterrand. No penso que la funció d’un polític sigui emocionar-nos, tot i que un líder ha de transmetre confiança i credibilitat, dos conceptes que –no ho nego– poden encendre emocions. Jo ja em conformaria, però, amb menys emopolítica i més polítics pragmàtics que aportin solucions adaptades als problemes reals.