Maneres i maneres

Baralles, insults, intolerància, discriminació, por… Por de pensar, por de sentir, por de ser! Qui és ningú per jutjar com se sent algú? Qui és ningú per subestimar l’altre? Em sento trista de veure amics, companys i famílies enfrontades pels diferents punts de vista. Tots tenim dret de sentir-nos com vulguem i de lluitar per allò que volem. És gairebé una obligació, un compromís amb nosaltres mateixos, i de fet, les nostres vides dependran d’això. Sovint el problema no és la lluita, no és la causa, però sí ho és la manera. Allò que condicionarà els resultats, i sobretot la nostra condició de persona, continuaran sent sempre les maneres. No m’agraden els extrems, són perillosos… Soc més del terme mitjà, on crec que resideix la realitat més probable. Hem de lluitar predicant amb l’exemple per no desfer amb el nostre comportament allò que construïm. Crec en una lluita civilitzada amb lleis i sense cops, amb arguments i no desinformació, amb veritable llibertat i no amb doble moral. No conec l’odi, soc cada dia més conscient d’aquesta sort en els temps que corren, i no deixaré que me’l facin conèixer. Quants cops hauré sentit allò d’“això és la política, Laura”. Doncs no, senyors, a mi ja em disculparan, però hi ha fets evitables i maneres millorables. I no, per a mi no ho és, almenys no la política en la qual jo crec. La veritable essència de la política és vetllar pel bé comú lluitant civilitzadament per tot allò que volem. Ser capaços de fer-ho d’acord amb la nostra ètica i la nostra moral sense imposar allò que nosaltres mateixos no oferim. Perquè no hi ha ni millors ni pitjors, perquè les diferències poden sumar i sobretot, perquè més enllà de tot, tots som persones. Tant de bo siguem capaços d’arribar a bon port per l’estima i tot el que m’uneix a les parts implicades, que els polítics ho facin de la millor manera possible pel bé de tots i que puguem viure sense por a ser qui som els uns i els altres.