Les set claus
Qui ens roba el Pantone?
Sabina. Joaquín. Úbeda, Jaén, per néixer. Madriles, mil per cent, per fer-hi modus vivendi. Per a mi, gran entre els grans. Un poeta com la copa d’un pi, per la qualitat de les lletres i la simplicitat d’un missatge que toca en el punt exacte on ha de tocar. Mai no rebrà, però, el Nobel de literatura. Una veu que rasca més que la del recordat Joe Cocker o que el canvi de marxes del cotxe de Fernando Alonso d’aquesta temporada. Sabina va ser qui fa un munt d’anys, 29 ja, ens va regalar una cançó de desamor fantàstica i dolorosa alhora, que començava la seva tornada dient “Quién me ha robado el mes de abril?”
M’ho faré venir bé avui per denunciar, com va fer Sabina, un robatori. Suposo que deu ser per motivacions variades, com l’edat, l’experiència, el repòs o la perspectiva, però les meves opinions actuals, majoritàriament, fugen dels extrems. Del sí o el no. Del blanc o el negre. I no em fa res reconèixer que abans no era tan així. Però ara, possiblement per tenir molt més des d’on reflexionar i per posar per davant la raó a la passió, em trobo, en general, i crec que això li passa a molta gent, molt més identificat amb posicions menys extremes. Per tant, denúncia al canto. Qui ens ha robat el Pantone? Aquell codi de colors que t’ofereix un ventall amplíssim, de milers i milers de matisos. La Bíblia de la policromia. Perquè ara tot és blanc o negre, tot és sí o no, i es penalitza amb duresa màxima aquell que no se situa en un extrem quan toca opinar sobre qualsevol tema? Perquè es demana el cap de l’equidistant i se’l condemna per ser-ho i també per covardia? Ha revifat ara el maniqueisme o m’ho sembla a mi? M’he equivocat tants cops, que ara ja no em fa il·lusió fer-ho, ni posant per davant l’excusa de l’ímpetu, la joventut o la inexperiència. Potser per això valoro que en aquest 2017 el Greenery, el Pantone 15-0340, sigui el color de l’any. Ni blanc ni negre. Ho sabíeu? Visca el Pantone!