Saber dir prou

No és fàcil, no ho nego, però hem de conviure amb les nostres desil·lusions i acceptar les nostres derrotes, o fins i tot no considerar-les derrotes, sinó un punt final en un camí per començar-ne un altre. No us confongueu, aquesta setmana no posaré el meu punt de mira a Catalunya, ja que, com tot­hom, estic a l’espera de veure qui els té mes grossos, sinó que vull fer una reflexió sobre l’acceptació de les resolucions judicials. No entraré tampoc a qualificar-les de justes o d’injustes, sinó de sentències definitives que tanquen un tema i s’ha d’acceptar el que se’ns diu. Insisteixo, ens sigui favorable o no. La decisió d’un tribunal (o de varis, segons els recursos interposats) ha de marcar el camí a seguir. No cal continuar si no existeixen expectatives. Cal aturar-se. Reflexionar. Potser no teníem raó. Potser hem de fer un pas endavant i continuar. Potser és bo tancar un tema judicial i els neguits que comporta. Insisteixo, sigui quina sigui la solució salomònica (o no) presa al respecte. Ètica és saber veure i explicar el punt final d’un expedient. Explicar que el camí ha finalitzat, no alimentar o enaltir sentiments contraris al dret. En un procediment sempre hi ha un mínim de dues parts i hem de ser conscients que quan es tracta d’una situació de conflicte les solucions són molt diverses, però la majoria de vegades inclús cap de les dues parts estarà contenta perquè gairebé sempre quan litiguem ens creiem posseïdors de la veritat i que tenim la raó, i veure que alguna persona considera el contrari ens fa mal. Aquest tema és especialment delicat quan el litigi pertoca a menors que considerem de la nostra propietat i no sabem veure ni tan sols els seus drets. Sí, en aquests casos, i parlant de les separacions contencioses especialment, cal extremar la prudència i assimilar que la intervenció d’un representant del menor aliè al conflicte és precisament un benefici per a ell i no l’enemic a batre.