Les cartes del pòquer

A Andorra no podem viure aliens als esdeveniments del sud. El veïnatge i les estretes relacions amb els diferents ter­ritoris de la península Ibèrica estan presents en la ment de cada habitant, nacional o resident de les valls. Els debats futbolers que enfrontaven els addictes –o bé merament aficionats– als diferents equips de la lliga Santander i que podien acabar freqüentment amb ensurts, s’han quedat curts. Els líders i lloctinents dels dos camps no ajuden pas a temperar l’ambient, en una guerra on les posicions resten inamovibles. Un nou element que ha entrat en joc és la redacció i l’enviament mutu de cartes, unes cartes de pòquer on alguns veuen estratègia intel·ligent i subtil i altres hi veiem la ridiculesa més patètica. El pòquer, tot i entrar generalment dins de la categoria dels jocs d’atzar, comporta estratègia, psicologia, tècnica i sort, a parts iguals. Sento dir-vos, senyors Rajoy i Puigdemont, senyors Puigdemont i Rajoy, que tot i que els vostres acòlits incondicionals detectin intel·ligència en la vostra correspondència, a mi personalment em repugna la hipocresia emprada en la seva semàntica. Els uns amb la llei i només amb la llei, els altres amb suplicatori cap Europa, que lògicament no els fa cas, i amb l’exigència de diàleg. I és ben clar que en tota proposta de diàleg potencialment productiu cal incloure-hi unes primícies de sortida que difícilment podran consensuar-se. Això enclava l’oferta de diàleg dins de les tesis del sur­realisme. L’aflorament dels sentiments i de la rauxa independentista, ha deixat pas al pragmatisme més cartesià, el de la pela, que tot sigui dit no deixa de ser un altre paràmetre indispensable en el pòquer. BancSabadell va ense-nyar el camí de la llum, i com va dir aquell futbolista, “aquí empezó todo”. Facin les seves juguesques, estem en un casino virtual on l’atzar compta, però com hem dit abans, el joc del pòquer és quelcom més que l’atzar.