No és no

El 5 d’octubre, el diari The New York Times va destapar l’escàndol dels abusos sexuals que moltes actrius denunciaven haver rebut per part d’un dels productors més poderosos de Hollywood, Harvey Weinstein. Les primeres acusacions d’abusos, fins arribar a violacions, es feien descrivint la tècnica vomitiva del casting couch, amb un triple vessant, però partint del mateix punt. 1/ Tu em fas o et deixes fer i obtindràs un paper a la meva pel·lícula. 2/ Tu em fas o et deixes fer i no et faré fora. I 3/ Tu em fas o et deixes fer o no treballaràs mai més a la indústria. El coratge d’aquestes actrius, com ha estat el cas d’Alyssa Milano, ha generat un tsunami imparable de denúncia entre les dones d’arreu, actrius o no, a partir de la campanya a internet del #metoo (#jotambé), reconeixent que elles també han estat assetjades sexualment. Milers s’han manifestat de forma oberta reclamant que la societat obri d’un cop els ulls. L’Emma Thompson va dir que el cas Weinstein, a qui va qualificar de depredador, era només “la punta de l’iceberg”. L’assetjament sexual laboral és un problema global que als Estats Units, on han aparegut noves dades, afecta una de cada quatre dones, però una majoria no ho diu. La mitjana anual de denúncies entre els anys 2010 i 2016 és de 12.500. Encara que els homes també en pateixen, són percentualment residuals. Els fets descrits per l’actriu i directora catalana Letícia Dolera, el primer quan només tenia 18 anys, posen els pèls de punta. El ressò del crit aixecat creua ara l’Atlàntic i arriba a les institucions. El ple del Parlament Europeu ha reclamat una investigació urgent amb experts independents sobre els casos denunciats a la premsa per dones que van treballar per a eurodiputats a la institució, a més de crear un registre confidencial de denúncies, per salvaguardar la identitat de les víctimes. Que no quedi en un no-res. No és no. Sempre ho hauria d’haver estat.