Raó, emoció?

Donald Calne, prestigiós neuròleg canadenc, va dir: “La raó condueix a conclusions, l’emoció porta a l’acció.” Malgrat que de forma recurrent intentem viure sobre el ter­reny de la raó, finalment l’emoció sol ser l’etern conductor de les nostres decisions. M’inclino a pensar que estem començant a acceptar que les emocions són un element essencial de les nostres vides, tant o fins i tot més que la pura raó. Aquest renovat interès forma part d’un replantejament de la nostra concepció de molts dels processos i estats psicològics i de les complexes relacions que existeixen entre ells. Així, entre altres coses, opino que estem deixant de concebre les emocions com a meres sensacions que ens succeeixen, com experiències merament subjectives, per concedir-los un contingut racional i molt més important en tot allò que esdevé a la nostra vida. I on es troba l’equilibri raó-emoció? En la intel·ligència emocional. Raó i emoció són processos molt més inseparables del que solem creure. Per molt que la raó sovint ens marqui el camí, no podem convertir-nos en éssers que anul·len o aparquen els seus sentiments. Només la immaduresa cerebral o la malaltia poden originar éssers o comportaments purament emotius o purament racionals, i només si sabem crear una bona simbiosi de la raó amb les emocions, o de les emocions amb la raó, ens garantirem el benestar i l’èxit personal i professional. Daniel Goleman, en el seu llibre Intel·ligència Emocional escriu: “Les persones que han desenvolupat adequadament les habilitats emocionals, solen sentir-se més satisfetes, són més eficaços i més capaços de dominar els hàbits mentals que determinen la productivitat. Els qui, per contra, no poden controlar la seva vida emocional, es debaten en constants lluites internes que soscaven la seva capacitat de treball i els impedeixen pensar amb la suficient claredat.”