Dret sempre és llibertat

En els ordenaments jurídics actuals, i alguns no tan moderns, que abans eren avançats a l’època, els drets de la persona van vinculats de forma absoluta a les llibertats. Trobem capítols de textos que agrupen els dos conceptes. No cal anar gaire lluny. La nostra Constitució de 1993 obre el Títol II “Dels Drets i les llibertats” –aquell que sempre totes les forces polítiques diuen en campanya que cal desenvolupar–. Dret i llibertat, de la mà. El mateix passa en el Capítol II de les Disposicions Notables de la Constitució francesa de 1958, en el reenviament que fa a la Déclaration des droits de l’homme et du citoyen de 1789. Drets i llibertats, com a dues parts de la mateixa cosa.

Aquesta setmana, aquest paradigma del Dret Natural, gran assignatura de primer de carrera abans, ara transformada en Fonaments del dret, s’ha qüestionat. Hi ha reivindicacions legítimes, vehiculades de forma equivocada. Les mobilitzacions per l’empresonament de part del govern català i els líders de l’ANC i Òmnium han fet que una de les nostres dues úniques vies de sortida a l’exterior, l’N-145, hagi estat tallada un cop més. Separarem el suport a la causa de la mesura presa. Personalment, em sembla inversemblant i indigne el que ha passat a Madrid, però això no impedeix que la solució adoptada ha estat errònia. En què ajuda, Junqueras i els Jordis que Andorra perdi una de les seves sortides a l’exterior? Que perdi subministraments, turistes..? En res. Hi tenen dret, segurament. Erren en la mesura, també. I ho dic perquè, en essència, l’exercici del dret a la manifestació, la vaga, la queixa o el bloqueig de l’N-145 i el que es vulgui és un tema clar de llibertat. L’exerceixes si vols. El problema que tenim els subjectes passius de la reacció és que no ens sumem a l’exercici del dret de forma voluntària, sinó obligatòria. I si un dret es converteix en una obligació, per se, ja no és un dret, és una imposició.