Privatització d'Arcalís

El reportatge de diumenge d’aquest mateix diari ens recordava els 34 anys d’existència de l’estació d’esquí d’Ordino-Arcalís. Una estació que va néixer en un moment en què l’economia del país i del comú ho permetien i amb la bona voluntat de crear una petita estació familiar que dinamitzés la parròquia. Ara bé, la situació econòmica actual de l’estació és la mostra de la impossibilitat que un comú es faci càrrec d’una estació d’esquí, per molt petita que sigui. Una estació d’esquí és una empresa que requereix constants inversions per a ser rendible i competitiva. Arcalís necessita ara mateix una important injecció de capital per a poder fer front a la modernització de les seves instal·lacions que han quedat obsoletes. Es tracta d’inversions milionàries, amb llargues amortitzacions, terminis que van molt més enllà d’un mandat o dos. Si un comú destina els seus diners a una estació d’esquí, els deixa d’invertir a la parròquia, al dia a dia dels ciutadans, a la seva ludoteca, a la seva casa pairal o a la seva escola bressol. El món de l’esquí no és un negoci fàcil de gestionar. Cal anticipar-se a les dificultats com pot ser el canvi climàtic, buscar constants estratègies per millorar el servei, per innovar i per ser competitius i això, una corporació comunal sola no ho pot fer amb la contractació de bons directors o assessors. La setmana passada el comú d’Ordino va aprovar el plec de bases per a convocar un concurs públic per a seleccionar un soci privat que adquirirà la majoria de capital de Secnoa i per a concedir-ne l’administració de l’ús privatiu dels béns. No entraré a valorar aquest plec de bases, ja que no és el tema d’aquest article i requereix molta més profunditat que la que podria escriure en aquestes línies. El que valoro avui és que s’hagi fet el primer pas per a deixar entrar capital privat a Secnoa. Només així podrem aconseguir salvar Arcalís i reactivar l’economia de la parròquia.