La vaga i els piquets

Una societat moderna i homologada no pot pas ignorar els drets laborals assolits en molts anys de lluita obrera, on les batalles han estat àrdues, per aconseguir un reconeixement, millores i dignitat a la feina. En tots els codis de relacions laborals de l’entorn, el dret legítim de vaga és una eina utilitzada com a mecanisme de protesta i de pressió. Totes les legislacions es protegeixen acotant aquest dret, perquè no superi i alhora no es superposi a altres drets. L’Administració pública ha de mesurar l’efecte d’un projecte de vaga, estudiant virtualment l’impacte que se li suposi a la vaga en qüestió i atribuir de forma proporcional, la instauració d’uns serveis mínims obligatoris que garantiran que una vaga no pugui col·lapsar la convivència en una societat. En totes les reglamentacions sobre les vagues hi ha un element molt controvertit on els organitzadors del moviment en fan bandera, essent un col·laborador necessari: els piquets de vaga, que es defineixen com a subjectes informadors de les causes de la mobilització. Les competències atribuïdes als anomenats piquets no es donen quant a la seva operativa real. La hipocresia social accepta que els piquets de vaga serveixin, únicament i exclusivament, per retallar el dret a la lliure circulació i coartar la llibertat d’escollir de la ciutadania. Tot aquest procés es fa generalment amb violència i coaccions. El més greu és que les autoritats que han autoritzat una vaga, facin generalment cas omís a les accions dels piquets contràries a dret. Segurament algú opinarà, amb tota la raó del món, que sense els piquets que anomenaré dissuasius –perquè ho són– les vagues no s’aguantarien, no tindrien la força requerida i es dissoldrien com un sucre en un cafè amb llet. Doncs si és així, deixo a la reflexió de cadascú una pregunta: si un col·lectiu, per convèncer d’un propòsit ha d’utilitzar la força, és aquest propòsit prou lícit?