Sens dubte, 'carpe diem'

Amb l’experiència que et dona la vida i la feina, certes coses no t’haurien de sorprendre. I ho fan. Moltíssim. De forma colpidora. Quan un treballa del que treballa, des de fa molts anys, encara que no vulguis, t’acostumes a haver de donar notícies tràgiques, molt doloroses. L’ànima et fa una mena de cuirassa, del tot artificial, vulguis o no, que et permet explicar amb serenor fingida, públicament, allò més colpidor, sense que et tremoli la gola. Però... què passa quan abaixes la guàrdia? Ai, quan abaixes la guàrdia! Permeteu-me explicar-vos una història real. Divendres a la tarda. Mentre el meu fill puja amb bus des de Barcelona, em demana si li puc comprar un xarop per a la tos que li va molt bé. Tot i que jo ja havia activat el mode finde en versió maximèrrima plus extra king size (això vol dir, xandall, Crocs, e-book i, sobretot, mandra infinita elevada a la n), tires de pare i fas el que has de fer (faltaria més). Agafo les vambes, l’anorac i la moto i vaig direcció cap a la farmàcia més pròxima. Eren prop de les sis de la tarda. Hora punta, per tant. L’atzar fa que m’aturi just davant de les sales de vetlla al costat de l’edifici administratiu. I veus gent molt fotuda, molt. Plorant desconsoladament. Enfonsats. Amics, família, coneguts i potser també saludats. Tothom. I llavors, amb la guàrdia baixa que deia, realitzes que la persona que s’ha mort la coneixies de vista, i que era una molt bona persona. Algú molt estimat. En silenci, però estimat. I tornes a veure la gent molt cardada, amb llàgrimes baixant per les galtes. I penses que això és una loteria. Una primitiva de merda, perdoneu, que pot fer que després d’una duríssima jornada de feina, mentre tornes a casa, la dissort faci que morís de forma sobtada i deixis enrere un munt de vida. I que et plorin. Els familiars, els amics, els coneguts i els, potser, saludats. I penses... cal viure el moment, si us plau. Carpe diem.