No parlem de procés català

El que s’està vivint a l’estat espanyol en els darrers cinc anys, amb i més enllà de l’anomenat procés, és quelcom digne d’anàlisi i d’estudi. De fet, abraça molt més que la sola qüestió catalana a la qual es pretén reduir. Molt em temo que, de la mateixa manera que l’esdevingut els anys trenta a la península ibèrica va ésser experiment de laboratori a escala humana per al que s’estava preparant en l’àmbit continental, ara no s’estigui vivint quelcom força semblant. L’enfrontament entre nacionalismes essent-ne tan sols pretext catalitzador. De fet, s’està constatant, arreu, des de fa anys (potser, amb l’excepció d’alguns estats anglosaxons), que els parlaments s’estan convertint en simples avaladors muts de polítiques governamentals massa sovint dictades per forces que escapen a tot control democràtic, però que venen avalades per partits polítics desprestigiats que, majoritàriament, han perdut l’essència del que significa democràcia. Tal tipus d’estudis hauran de tenir cura d’examinar, i de molt a prop, les relacions reals entre institucions, partits polítics, poders econòmics i financers, i mitjans de comunicació, amb especial atenció a com es trien i prioritzen les notícies. S’entreveu, també, una tendència a una deriva de la política vers el judicial, reflex d’una funcionarització de càrrecs publicopolítics que està propiciant una desafecció ciutadana cada vegada més gran. D’aquí, moviments com el 15-M o, en el cas català, els associacionistes com l’ANC, els que van acabar formant els Comuns o el ressorgiment amb força d’Òmnium, així com també l’atracció que poden representar els partits anomenats fora o antisistema. És evident, tanmateix, que és justament aquest dar­rer sector el que ha estat capaç de mobilitzar, per a una determinada causa, masses importantíssimes de persones de manera reiterada i pacífica. Aquí, justament en aquest fet, rau el gran perill. Heu endevinat per a qui?