Repartiment de la riquesa

Els anys passen i cada vegada que el Govern efectua un canvi en la legislació laboral i social del nostre país, els treballadors i treballadores hi deixem un grapat de plomes. Per molt que insistim que els actius de les empreses més valuosos són els seus treballadors, no hi ha forma humana de fer entendre al Govern ni al grup parlamentari de Demòcrates per Andorra la necessitat imperiosa per a un país que busca l’excel·lència en el seu comerç i hoteleria, sense oblidar els seus serveis, que efectuï un esforç titànic per millorar les condicions, salaris i pensions dels seus treballadors. Per fidelitzar els actius més preuats de les empreses andorranes. No cal ser Einstein per saber que uns empleats satisfets i ben pagats rendeixen el doble que en l’actualitat, que es troben en precarietat laboral amb pèssimes condicions. Així no, senyor Martí, així no aixecarem el país. Aturant l’ascensor social esteu fent un flac favor a Andorra i els andorrans; Andorra no pot dependre únicament del turisme per subsistir, cal que la seva població sigui capaç de poder obtenir un poder adquisitiu satisfactori per poder ajudar la petita i mitjana empresa a sobreviure. Cal que els pensionistes d’aquest país puguin pagar els preus del lloguer dels pisos i al mateix temps puguin menjar. Així no, senyor Martí, no pot ser que amb la línia impositiva que vostè ha creat les entitats bancàries paguin menys ara que abans, que les prestacions sanitàries cada dia es vegin més minvades, la funció pública més precària, amb uns serveis de baix cost. Contractant assessors a preus desorbitats i fent desaparèixer cada cop més la societat mitjana andorrana a la recerca d’Eldorado dels poders fàctics del país, així no, senyor Toni Martí, així no es fa país, país es fa amb diàleg social, amb concertació social, fent participar totes les classes socials i no amb les polítiques de majoria absoluta que té, ni amb l’aquí mano jo, que també té. No senyor Martí, així no es construeix una democràcia.