La fractura

“L’oposició no és l’enemic sinó l’adversari. L’enemic acostuma a estar dins del teu propi partit” (Winston Churchill).

No sé pas si batejant la fractura liberal amb l’apel·lació de fractura Aparicio estaríem dins dels cànons de la lògica. En tot cas, constatem que hi ha un abans i un després des de la sol·licitud i la publicació de l’informe Aparicio per part del cònsol major de Laurèdia. No soc dels que pensen que les crisis són el resultat d’una sola causa, més aviat entenc que una crisi se solidifica a partir d’un cúmul d’accions, d’intrigues i de despropòsits, i que la causa oficial no deixa de ser una excusa, la gota que ha fet vessar la tassa. Però com que hi ha qui pensa que únicament i a causa de l’assassinat d’un arxiduc a Sarajevo es va iniciar la Primera Guerra Mundial, li podem atribuir, de forma agosarada, però, al professor Miguel Ángel Aparicio la responsabilitat d’aquesta esquerda. Quan s’albira la possibilitat d’un avançament electoral, les formacions engeguen la calculadora i es comença a practicar l’aritmètica més rústica possible. A voltes, aquesta pràctica ens permet visualitzar combinacions virtuals de col·lectius en què la ideologia, peça mestra que hauria de marcar el nord, resta ben aparcada. En tenim infinitat d’exemples quan aquest fet apareix, generalment com una mostra d’inseguretat. Aquesta inseguretat rau, dins de l’àmbit de la política, en un principi de desconfiança. El ciment lligant de la coalició que conformava el grup liberal al Consell General s’ha confirmat d’una feblesa insòlita. Quan des d’un cantó del grup, encantat i subjugat amb adulacions, es reben cartes d’amor amanides amb cants de sirena des de grups polítics amb una ideologia diametralment oposada, i l’altra part que no està convidada a la festa no hi combrega, es crea inseguretat i desconfiança en l’organització política i aleshores, automàticament, l’arxiduc està condemnat i té els dies comptats.