I per què no fer com ells?

He tingut la sort, per temes de feina, d’estar dues vegades a Islàndia. Un lloc que la majoria de la gent no ha visitat, però que val molt i molt la pena. Per això, cada vegada que veig alguna informació que parla d’aquesta illa hi paro atenció especial. La meva primera impressió en arribar on m’allotjava a Reykjavík la primera vegada va ser trobar-me un jove a la porta de l’hotel amb dues ampolles de cervesa per obrir a les butxaques de l’americana. Una tercera la duia a la mà. I les altres deu o dotze ja se les havia calçat feia estona. Anava tovet, tovet... Ja m’enteneu. Mentre baixo la bossa de la furgo em demana en un anglès molt correcte, però bastant mastegat, d’on era i jo i li etzibo el clàssic del “little country between...”. Ell, prou feina tenia d’estar dret, es queda només amb la proximitat del tema Espanya. Treu pit i em diu que ells són un petit país amb poc més de 250.000 persones i que acaben de guanyar aquella nit en handbol (Europeu o Mundial, no ho recordo) Espanya, on viuen més de 40 milions. Ho deia orgullós. Tou, molt tou, però ben cofoi. La taja no l’havia fet oblidar la gesta esportiva o potser n’havia estat, fins i tot, la causa. Va donar la volta. No va caure de miracle. Em va dir bye. I va marxar. El tema handbol està bé, la veritat.

La diferència demogràfica, aclaparadora. Però on no valen estadístiques ni volums de població és en la decisió que han pres ara, que ha entrat en vigor la llei que obliga les empreses islandeses a demostrar que paguen el mateix sou a homes i dones si ocupen el mateix lloc de treball. Per fi algú passa de la teoria, de queixar-se eternament de la bretxa salarial, a posar fil a l’agulla i legislar per impedir-la. No és tan difícil.

Declarem el sou i la Constitució diu que no hi pot haver discriminacions per mil coses, entre les quals cap per raó de sexe. Mateixa feina, mateix sou. Sembla fàcil i evident, no? Islàndia, #oletu.