Comerç que cal controlar

Per més que pugui semblar que el contraban, pel fet de permetre que arribin ingressos a les arques de l’Estat andorrà, no té només vessants negatius, no és així. Perquè aquests ingressos són contaminats. Però, també, i sobretot, perquè genera misèria humana. La seva existència es relaciona amb el fet diferencial andorrà, de microestat. Però ha quedat enrere aquella època dels anys quaranta en la qual Andorra era lloc de pas per les cobertes de pneumàtics que venien de França, destinades a Espanya, i pel cotó i pel tabac que pujava d’Espanya cap a França. També han passat a la història les compres massives dels anys seixanta a Andorra, de plats de Duralex i de mitges de niló amb destinació Espanya, i de tabac, d’alcohol i de formatge, sucre i mantega, per ser reexportats, amb més o menys guanys, cap als dos costats del nostre país. I aquells actes, entre simpàtics i comercials, que els estudiants andorrans practicàvem als anys setanta i vuitanta, aprofitant els nostres viatges cap a un costat i l’altre de la frontera portant alguna botella d’alcohol o de perfum, i des clopes pour les copains. En tres dècades, havent-se reformat les estructures tributàries i fiscals de tots els països europeus, inclòs el Principat d’Andorra, la pràctica del contraban s’ha dotat d’organitzacions i de xarxes. La primera meitat del segle passat podia ser un modus vivendi per a algunes persones, que poc mal feien a altres perquè simplement el practicaven com a activitat per a guanyar-se la vida. A partir dels anys noranta i, malauradament, encara actualment, tal activitat ja sols és portada a terme aprofitant-se i abusant d’éssers en situació de necessitat econòmica en benefici d’altres que recullen tots els rèdits d’aquesta perniciosa activitat. És molt trist presenciar com encara es puja, al fons de la vall d’Incles, Port Dret amunt, pel camí de Fontargent, amb una caixa de tabac penjada al davant i una altra al darrere.