Obsolescència programada

Rentadores que deixen de funcionar, bateries de mòbils que deixen de durar, ordinadors que s’alenteixen, aquests són alguns exemples de l’obsolescència dels aparells. És sabut, des de fa molts anys, que aquesta caducitat dels productes està sovint programada pels mateixos fabricants. La planificació de la vida útil d’un model és una estratègia de les empreses i del sector econòmic per a incrementar el consum. L’escurçament determinat de la vida dels productes està generant molta controvèrsia, i no n’hi ha per a menys. Comprem un aparell amb les expectatives que durarà tota la vida i resulta que ja està programada la seva caducitat. No només es planifica la fi de la seva vida útil, sinó que també ens trobem amb la impossibilitat de reparar-lo. Els serveis tècnics aconsellen, en la majoria dels casos, la substitució del mateix aparell en lloc d’una reparació. Aquest fet és un perjudici, gens ètic, als drets dels consumidors i des del meu punt de vista, un fet que hauria de ser sancionable. A França ja es penalitzen aquests actes, però no passa a tots els països, malgrat que des del Parlament Europeu s’insta a afavorir la reparació dels aparells i a reduir-ne l’obsolescència. Molt bones intencions, però si hi hagués la ferma voluntat, per part de les institucions, de no perjudicar els consumidors, i sobretot de no generar més residus, ja haurien legislat aquesta problemàtica. Ja fa massa anys que passa aquest fenomen, des dels anys 20, quan es limitava la durada de les bombetes a un determinat nombre d’hores tot i que ja havien descobert models de molta més durada. L’obsolescència no sempre és programada, també hi ha un factor de moda i sobretot d’evolució dels productes. Ja ningú escolta música amb un radiocasset o té un televisor de tub. Encara que es pugui limitar el delicte de programar la caducitat dels aparells, sembla que res aturarà el seu consum continuat i la constant generació de residus.