Abstencionisme a la UE

L’abstencionisme electoral es planteja des de perspectives diferents en els règims democràtics i en els règims autoritaris. En els primers pot suposar l’existència de corrents polítics que no s’integren en el joc polític normal, si bé amb caràcter general respon a impulsos o motivacions individuals plenament respectades i assumides fins i tot quan sobrepassen determinats límits percentuals, i que impliquen crítica negativa, distanciament, incredulitat, falta d’atracció, desencantament... En els règims autocràtics, en els quals es fa especial èmfasi de vegades adulterant les xifres a aconseguir les majors taxes de participació electoral, la no participació es considera l’expressió pública d’una oposició i està exposada, a més de les sancions legals, doncs el vot es considera més un haver que un dret, a altres societats. Ara bé, dins del context autocràtic trobem règims basats en una supermobilització de masses, com els constituïts pel nacionalsocialisme alemany o el socialisme de la Unió Soviètica i l’Europa de l’Est, o els nacionalismes africans i asiàtics en els moments posteriors a la independència, amb nivells de participació superiors al 99%, i uns altres com el salazarisme portuguès o el franquisme espanyol en els quals l’apatia política voluntàriament és buscada pel poder, sobretot en l’última etapa, conseqüència d’un major relaxament de l’impuls totalitari. En el context democràtic els nivells d’abstenció varien notablement de país a país. Així, i sempre en relació amb les eleccions amb posterioritat a la Segona Guerra Mundial, a la Gran Bretanya l’abstenció mitjana és del 25%, amb el nivell més baix el 1950 (el 16,40%), i el més alt el 1970 (el 27,80%) i el 1983 (el 27,20%); a França l’abstenció més alta es produeix a les eleccions parlamentàries del 1988, amb un 33,80%, i la menor, el 1973, amb un 18,70% en les presidencials, respectivament.