Per la mobi­li­tat domèstica

Quan pensem Andorra en matèria de comunicacions exteriors, ens adonem que al nostre país, al bell mig dels Pirineus, hi estem enclavats per no dir clavats. Tot i les campanyes, reunions i convenis endegats i treballats al llarg dels temps, ens haurem de mentalitzar que les comunicacions terrestres transpirinenques obvien malauradament Andorra. Aquest contratemps que haurem de superar girant la truita d’alguna manera, no implica haver de descuidar la nostra mobilitat domèstica. Darrerament els mandataris de les parròquies centrals ens proposen tipus de desplaçaments interns de vianants mitjançant unes escales mecàniques. Penso ben encertat aquest instrument i/o mode de transport de persones quan l’orografia mostra un terreny abrupte. És el cas a Escaldes-Engordany, on l’accés dels vianants des del centre fins als bar­ris perifèrics representa un esforç físic, i això a mesura que gradualment la població esdevé més veterana. Aquest sistema de transport comporta també un avantatge gens menyspreable: estalvia desplaçaments amb automòbils privats, amb el corresponent increment del trànsit, greuge que així no es produeix. També evitem maltractar encara més el medi ambient. És ben cert també que per dissenyar una bona xarxa funcional urbana d’escales mecàniques, calen uns condicionants: l’adaptació d’escales públiques amb aquest nou giny (és precisament la proposta comunal a Peces Caldes que agraïm els ciutadans); un traç dels eixos de la xarxa sempre de forma transversal envers els vials i carrers existents, mai longitudinals, que afectarien si fos el cas als accessos dels immobles, les entrades d’aparcaments privats i també la visibilitat dels comerços. També seria desitjable, en un futurible projecte integral d’una xarxa d’escales mecàniques parroquial, efectuar les oportunes reserves de sòl per a equipaments i sistema viari en els plans d’ordenació i urbanisme. Però aquí penso que hem fet tard.