Perseguits i assassinats

Al llarg de la història, les persones amb discapacitat han patit múltiples maneres de discriminació. A la prehistòria les tribus abandonaven les persones amb discapacitat per tal que la ciutat es pogués desplaçar sense cap obstacle ni impediment, l’edat antiga es caracteritzava per la força física, per tant, les persones que tenien alguna deformació eren considerades pos- seïdes o invisibles. Els massai directament els as­sassinaven; els chagga de l’Àfrica oriental els utilitzaven per espantar el dimoni; a Grècia, degut al culte per la bellesa i la perfecció física, les persones amb discapacitat eren expulsades de la ciutat o bé exterminades (les llençaven des d’una muntanya). A Àsia, Índia i Egipte aquestes persones eren abandonades als deserts, als boscos o a les selves. Els hebreus, en canvi, van donar un tracte diferent a les persones amb discapacitat i el judaisme va convertir en dret la seva atenció. Aquests van crear centres anomenats nosoríomos on oferien menjar, sostre i ajuda espiritual.

En aquesta època l’infanticidi en relació als infants amb deficiències era normal. L’Església, tot i que considerava que les persones amb discapacitat eren sobrenaturals, va prohibir aquests assassinats però per contra realitzava exorcismes per intentar curar-les. A l’edat moderna es va començar a veure un petit canvi en la societat, ja que es reconeixia una actitud de responsabilitat envers les persones amb discapacitat. A la Revolució Industrial es va considerar que eren responsabilitat de tothom i a no veure’ls com a ciutadans diferents. Va ser al segle XIX que es va començar a investigar sobre l’origen de les diverses discapacitats i ja al segle XX hi va haver una millora notable gràcies als avenços científics, mèdics i educatius. La rehabilitació professional va sorgir quan diversos soldats van patir seqüeles físiques i mentals degut als conflictes bèl·lics.