El conte de la consellera

Hi havia una vegada, en una parròquia andorrana, certa persona, que amb les seves manifestacions mediàtiques posava lamentablement en dubte la seguretat jurídica del nostre Estat de dret. Amb les seves declaracions, amputava una pota elemental de la democràcia quan, sense cap tipus de rubor, pontifica que no s’hauria de poder edificar en una exclusiva zona downtown de la conurbació central. El fet objectiu és que estaríem parlant d’una unitat d’actuació urbanística de sòl urbà consolidat, disposant, doncs, de tots els serveis reglamentaris a l’abast i a punt de caramelo per assolir de facto una gestió directa constructivament parlant. No estaríem discutint, doncs, el tipus, estil, estructura, ús o fisonomia constructiva del lloc. Només, pel cap baix, estaríem posant en dubte l’estabilitat jurídica i els drets adquirits, quasi res!

Si continuem amb aquest tipus de discurs de tall amable, amb un ranci regust electoralista i que implora el nihilisme, foragitarem els agents i els actors de les hipotètiques inversions lícites de l’economia reglada. Podem continuar a fer-nos mal, amb el trencament automàtic de les regles i les normes deteriorant la confiança de país, si pensem que tot s’hi val per obtenir i gaudir d’una visibilitat i d’una presència mediàtica exorbitant, en un escenari de conte, però. Aquesta actitud poc sensata podria atribuir-se a un subidón momentani de l’adrenalina del personatge en qüestió, també a una necessitat d’originalitat diferenciadora de la persona que, gelosa de llibertat, vulgui sortir d’una homogeneïtat on li discuteixen un lideratge que el seu ego extralimitat, expressat explícitament el desembre 2015, no podria suportar. Tot aquest conte no tindria cap repercussió si no fos perquè la persona en qüestió és un personatge amb responsabilitats polítiques i de gestió prop d’una administració comunal i aquí sí que rau, doncs, el problema i la preocupació.