Actuar: reacció o creació?

Sé, a bastament, que el sol nom de Mao pot fer posar els pèls de punta a més d’un. Què hi farem? Cal de tot per fer un món. Diré, amb mots de Miguel de Cervantes: “Fins i tot entre els dimonis n’hi ha de pitjors que d’altres, i entre molts homes dolents, segur que n’hi ha algun de bo.” Aplicable –de segur– a tot el que és humà. Acció –glossa el diccionari– és la influència, l’efecte d’una cosa sobre una altra. Acceptant l’axioma: actuar porta a crear, és a dir, a fer quelcom de nou, que no existia abans; implica ser motor; reaccionar només porta a fer oposició a una força contrària, a un moviment prèviament iniciat per altri. Podem, doncs, acceptar que tota acció és o creativa o reactiva. Creativa quan pretén engendrar quelcom nou. Reactiva quan pretén mantenir l’estat anterior. Això seria vàlid en cadascú de nosaltres, individualment, però també en tota activitat humana, col·lectivament. Si l’una ve moguda per l’esperança, l’altra, que hauria de ser fruit d’un estudi meticulós, d’un diagnòstic acurat d’una situació, massa sovint és només un reflex provocat per la por, i prou. Por –segons el diccionari– és un sentiment d’inquietud i commoció que hom experimenta davant un perill imaginat. Imaginació en ambdós casos: l’una en positiu, l’altra en negatiu –m’atreveixo a dir–. La història de la humanitat està forjada de fets resultant d’una o altra pulsió. Massa sovint –al meu entendre– l’acció política dels dar­rers anys ve dictada per la por de perills imaginaris, en comptes de ser el càlcul madurat d’una visió més o menys il·lusionada de projecció vers el futur, com ho han estat, per exemple, els moviments que han portat a la formació del Consell de la Terra, a la Nova Reforma o a la pròpia Constitució del 1993. Moviment, aquest darrer, estroncat massa aviat, potser només segrestat, abans d’haver pogut florir del tot. Es palpa, a diari, en la manera d’enfocar els reptes, sigui UE o dret de vaga.