Converses d'autobús

M’encanta escoltar les converses dels personatges anònims als trajectes llargs d’autobús. M’agrada escoltar sense participar, ser un testimoni mut del sentiment i patiment nacional. Tinc sort perquè sempre puc sentir frases gairebé filosòfiques i contundents dels Seneca que caminen pel món. Ho dic de debò, no és una frase sarcàstica. És l’opinió del poble, d’aquell del qual els polítics han de ser mandataris de la seva voluntat, d’aquell que gairebé ja no s’escolta. És el parer de com va el país del conductor de l’autobús i la senyora del costat, que sense conèixer de res, comencen a parlar per fer el trajecte més amè. Tos dos es van quedar sense feina amb cinquanta anys. Al cap de pocs dies estaven sense seguretat social i sense cap tipus d’ajut social, perquè resulta que tenien un pis de propietat (tot s’ha de dir, amb una taxació econòmica inferior del que els restava de pagar d’hipoteca). Que trist, sense feina, sense diners, sense prestacions socials i sense poder anar al metge. Aquesta és la realitat dels nostres dies que el nostre Govern sembla no conèixer o que coneix i ignora. Allà, al bus, no es va parlar de l’FMI ni de les grans expectatives financeres de la instal·lació d’un casino, com tampoc importava que arribessin molts suecs als nostres Valls. El que realment importava és que ara es paguen impostos, els sous són els mateixos i en canvi els preus i el nivell de vida han pujat. Es va afegir a la conversa gairebé la totalitat de passatgers, per parlar del preu del cafè i del pa, dels desorbitats lloguers i de la diferència en la cistella de la compra amb el nostre país veí. La gent està decebuda. Es parlava d’una manera molt col·loquial, però la reflexió que s’ha de fer és del tot transcendental. Qui s’està carregant l’Estat del benestar? Recordem que els objectius sempre han de ser garantir una sèrie de drets bàsics per a la població, que tots els ciutadans tinguin un nivell de vida digne i que es redueixin les desigualtats socials.