Anunci de tempesta

Carai!, només entrar al bar de l’hotel on hi havia, en espera d’una formació, treballadors de l’estació discutint, em vaig adonar que l’ambient estava calent. Parant l’orella no em va caldre gaire temps per adonar-me què estava passant. Tot i que em faré criticar pels amants de les versions originals, provaré de respectar tant com pugui l’esperit de la discussió. Molt florida, per cert. Aquest treballador fa 10 anys que fa la temporada d’hivern, i en lloc de trobar una millora en les seves condicions, tant de vida com de treball, aquestes s’han tornat inaguantables. Els salaris estan estancats, 1.200 euros bruts. I amb això s’han d’apanyar per viure: “pagar la fianza para poder obtener una vivienda de dos cuartos que compartimos seis personas. La luz y la calefacción... no te digo el palo. La comida, el pasaje, obertura y cierre de la cuenta del banco, transporte, teléfono... Yo ya no vuelvo, al carajo Andorra”. Tònica totalment compartida per tots els assistents. A soles, fent quatre números d’acord amb el seu salari, obtens: habitatge de dos habitacions, el pots trobar a partir de 800 euros al mes (s’hi han de sumar els dos mesos de fiança i la comissió d’agència 800+ 1.600 + 800 euros), llum i calefacció 200 euros, menjar 200 euros, obertura de compte 80 euros, transport 60 euros. En poques paraules: al cap de 4 o 5 mesos de feina marxen deixant deutes i més pelats que quan arriben! Quant pot quedar-los a final de mes? No viuen, sinó que malviuen. Per tal d’arribar a final de mes estan obligats a compartir pis. “Los primeros días es genial, es una comunidad de amigos, y al poco tiempo se convierte en un avispero. Imagina seis locos durmiendo en dos cuartos, inaguantable.” I l’empresari, què pot esperar d’un personal que viu en aquestes condicions, molt poc honorables? Com ells mateixos expressen: “al carajo Andorra, yo ya no vuelvo”. Si no fem tots plegats, empresaris, polítics, ciutadans d’Andorra, ràpidament una forta reflexió per tal de cor­regir aquesta situació, no tenim futur.