Funció Pú­blica 'on fire'

L’empenta sindical està assolint una pressió desconeguda. Els funcionaris intenten forçar la patronal que és Govern, intentant desestabilitzar la normalitat social utilitzant les eines de què disposa la Funció Pública, i això en el dia a dia de la prestació de serveis al ciutadà. Això es materialitza amenaçant amb una vaga. No ens equivocarem, doncs, a creure i pensar que estem en un estira-i-afluixa estratègic. Els efectes i repercussió de la vaga en si són imprevisibles, per manca de cultura i també d’experiència en el tema. Ens perdem en unes negociacions sense cap referència legal, ja que no disposem encara d’una llei sindical on el dret de vaga i els serveis mínims estiguin acotats.

Ens adonem que aquest xoc ve marcat per una virulència extrema. Els treballadors públics estan entregats a combatre fins a les últimes conseqüències per defensar els seus legítims interessos. Ensems el projecte de la Llei de la Funció Pública deambula força deteriorat i cal anar a recercar-ne les causes...

És evident i meridianament clar que la iniciativa, desenvolupament i responsabilitat legislativa correspon a qui cor­respon, no obstant això, però, és prescriptiu i saludable que quan es volen tocar tecles tan sensibles, cal esmerçar una línia de diàleg amb les parts implicades molt abans de disposar d’un text poc i/o gens esmenable. També preval –i molt– el concepte de sostenibilitat, en aquest cas econòmica de l’Estat. Andorra no es pot permetre legislar temes cabdals sense tenir un horitzó clar del cost de l’operació. Cal doncs identificar tot l’inventari de paràmetres inclosos en el projecte de llei, on tots els actors puguin dir la seva, sense embuts i amb les línies vermelles suavitzades i fins i tot descolorides. Queda també establert que Govern haurà d’arbitrar al final. Si ara tornem als orígens del text del projecte de llei, és que aquesta feina de desboscament no es va fer quan tocava.