Cent per cent d'acord amb la Mafalda

Llegeixo aquesta setmana, absolutament esfereït, un resum de l’informe Veus de Síria 2018 revelat fa pocs dies per la BBC. Joves i dones sirians han estat objecte d’abusos sexuals per part de treballadors d’organitzacions humanitàries encarregats de distribuir l’ajuda internacional d’ONG i de les Nacions Unides. Ras i curt. Aquests treballadors retenien els aliments i l’ajut de primera necessitat i només el repartien a canvi de relacions sexuals. Tota la baixesa humana reflectida en un dossier. El fet el destapa el març del 2015 Danielle Spencer, una assessora en temes d’ajut humanitari. Mesos més tard, l’anomenat comitè internacional de rescat va decidir seguir la situació d’unes 200 nenes, joves i dones adultes de diverses localitats sirianes, arribant a la conclusió, setmanes després, que un quaranta per cent havien estat víctimes de violència sexual en el moment d’obtenir l’ajuda humanitària i d’altres elements d’absoluta primera necessitat. Acostumats com estem, malauradament, a notícies que ens mostren la cara més crua de l’ésser humà, us he de confessar que feia temps que no quedava tan colpit per la lectura d’una notícia. La rúbrica macabra, que n’hi va haver, va ser quan vaig llegir que aquest tema ja era conegut per part d’organitzacions i agències sobre el terreny, segons destacava un antic treballador a la BBC, però que les ONG miren cap a una altra banda, ja que a certes zones només hi pot arribar l’ajut mitjançant l’OK de les organitzacions i autoritats locals. Malgrat la quantitat d’evidències existents i l’allau de testimonis de primera mà que han sorgit de forma exponencial des que es va destapar el cas, des de les cúpules de les ONG i de les agències de les Nacions Unides es nega la major i es diu que no tenen constància de cap cas d’abús (toca’t el flabiol) i que la seva política (of course) és de tolerància zero en aquest tema. Com deia la Mafalda: “Paren el mundo, que me quiero bajar.”