Un pur robatori

En calcular l’evolució dels salaris sobre la base d’una part del salari fixada en un nivell molt moderat del 66% del PIB (és a dir, el nivell aconseguit a la UE a principis dels anys noranta), obtenim un salari mitjà addicional de 1.764 € que podria haver beneficiat tots els treballadors de la UE.

La xifra corresponent per a cada país és, respectivament, 4.107 € per a la República Txeca; 2.777 € per a Polònia; 2.169 € per a Alemanya; 2.806 € per a Espanya; 3.354 € per a Itàlia; 2.122 € per a Hongria i 1.890 € per a Portugal.

La CES no va calcular la quantitat total de salaris perduts des de principis de la dècada del 1990, però aquesta xifra seria òbviament considerable.

És un pur robatori. Els rics es fan més rics a costa de les persones que depenen del seu salari per viure. Les empreses conserven una part més gran dels seus beneficis a costa dels salaris. No seria tan dolent si aquests beneficis es reinvertissin a l’empresa i la formació dels treballadors, però podem veure que la part de les inversions en el PIB també ha disminuït.

Els sindicats tindrien tot el motiu per exigir increments salarials addicionals per compensar la pèrdua d’una part equitativa de la riquesa que els treballadors han ajudat a produir. Es plantejaran preguntes sobre la participació salarial en diferents sectors, així com en empreses individuals. Europa necessita increments salarials per reduir les desigualtats i impulsar el creixement econòmic. Mentre els rics col·loquen els diners al banc, els treballadors gasten els seus diners en béns i serveis que beneficien les empreses i creen llocs de treball. Els polítics i els economistes sovint es preocupen pels costos salarials, però durant els últims 25 anys, el veritable problema ha estat el cost del capital: l’import pagat als accionistes. La resposta a aquesta situació és rellançar la negociació col·lectiva per obtenir salaris més justos.