Feminisme

“Doctrina i moviment social que reclama per a la dona el reconeixement d’unes capacitats i uns drets que tradicionalment han estat reservats als homes.” Si ens cenyim a l’entorn geopolític del Primer Món, penso que aquesta definició (lliure) del feminisme estaria renyida amb les pràctiques democràtiques i legislatives vigents i establertes. No es pot afirmar tècnicament i alegrement que existeixi una discriminació legalment contrastada de la dona. Òbviament soc conscient d’haver-me posat de ple en un primer jardí, el de l’Eva, i hauré de matisar les meves paraules: des d’un observatori instal·lat en el sentit comú, hom copsa que existeix una situació de desequilibri quantitatiu de facto entre la participació dels homes i de les dones en els fòrums polítics, empresarials i socials, a favor del grup del sexe masculí. Tradicionalment, doncs, tenim una foto fixa coixa d’aquest statu quo. Cal reparar aquest desequilibri? Contundentment sí, ja que una vegada identificat el diagnòstic cal recercar les solucions, i aquí és on em poso en el segon jardí: Val a dir que és competència de l’executiu, l’establiment d’accions polítiques que afavoreixin un determinat grup que hagi sofert injustícies socials. Quan es pretén arrelar, però, a cop de decret, unes quotes mínimes de la participació de la dona en la vida pública i/o empresarial, restablint artificialment una situació de desequilibri amb la força de les lleis, estem inconscientment devaluant el criteri qualitatiu aportat per la dona i entrem a la pràctica, en una discriminació positiva. També cal dir que la xacra que representa la violència de gènere castigant majoritàriament la dona ha de rebre una resposta política i legislativa contundent assegurant la protecció del desfavorit. Només podem resoldre aquest conflicte amb una eina, l’educació; i amb una variable, el temps. Caldrà doncs el transcurs d’una generació per restablir la paritat i l’equilibri.