Constitució: poble sobirà?

El 14 de març de 1993 borrufejava. Era hivern. Hivern com ara. Andorra va votar seguint el tarannà habitual i, l’escrutini acabat, s’havia adoptat una Constitució. Sense trencaments estridents havia canviat, si no l’estructura de país –que en aparença es mantenia– sí un element fonamental: la sobirania havia deixat d’emanar dels senyors feudals. Raïa –deia el text– en el poble. S’havia tret la pols, girat pàgina, per continuar escrivint el mateix llibre. Aprofitant la conjunció d’elements força diferenciats, fins i tot, alguns d’ells, oposats entre si, però confluint vers un mateix punt de tensió, les demandes impossibles d’aconseguir una dotzena d’anys abans van esdevenir realitat sense trencaments estridents, mitjançant el diàleg. Car, ni tot­hom volia un canvi, ni tothom volia Constitució. Ni tots els que la volien, la volien escrita. Ni tots els que la volien escrita eren unànimes quant a continguts. Tot i això, hi va haver diàleg a moltes bandes, consens suficient, majories prou determinants.

Per arribar al text consensuat va ser exemplar el compromís de negociació inicial, sense vetos previs per part de ningú: abordant qualsevol propòsit, per escabrós que fos.

I així va ser.

En queda el record col·lectiu –és de justícia– de la Tripartida entre Coprínceps i Consell General –o Consell General i Coprínceps, com més agradi– però també l’anomenada tripartida interna, entre Consell General, Govern i comuns, així com alguns moments àlgids, dos dels quals, possiblement, corresponguin l’un a la negociació de la possibilitat de promulgar una llei amb la signatura d’un dels dos Coprínceps, amb contrasignatura del síndic o del cap de Govern, per tal de preservar la pròpia creença o opinió; l’altre, l’ajust de l’article sobre la nova composició del Consell General. Amb tot, 25 anys. Que per molts més pugui continuar essent contracte comú en el qual ens reconeixem com a comunitat en marxa!