Una vegada un país...

Al cor dels Pirineus, hi havia un petit país on els seus habitants vivien en harmonia. Drets ancestrals, maneres de fer, usos i costums, molt de seny, regentaven la vida d’aquell bell país. Es vivia de manera honesta del fruit de la terra, i del comerç amb els seus veïns. Aquest tarannà a l’inici del segle vint canvià. Vents de canvi bufaren, arribà la màgica electricitat, i amb ella els camins canviaren, de camins passaren a carreteres, i de carretes es passà a l’automòbil. Poc després esclatà la terrible guerra d’Espanya, i amb ella la misèria, Espanya quedà faltada de tot. Aquest fet fou la sort per a aquell petit país. Botigues, comerços, artesans, constructors... bé, tots els oficis arribaren al país, tants, que els usos i costums que havien regentat aquell bell país foren insuficients. Després de moltes reunions i explicacions públiques, el poble sobirà votà la Constitució. Tot seguit els reformistes es barallaren, tant que a les primeres eleccions postconstitucionals varen perdre, no se’ls va tallar el cap, però gairebé. Guanyà l’anarquia. I l’anarquia es transformà en liberalisme. Els polítics varen aparèixer, es crearen partits polítics, els déus i les divinitats canviaren, s’adorà el vedell d’or, l’especulació, tot s’hi valia per tal de fer diners. A fi de ser elegit, els partits polítics crearen una forta administració pública, amb molts funcionaris als quals per tal que a l’hora de votar votessin bé, se’ls atorgaren drets, sense cap reflexió per al dia de demà: drets i més drets, a cada elecció més funcionaris. Tot polític volia els seus funcionaris. Els polítics, a poc a poc, perdien de vista el poble, el país es transformà en Estat, s’arruïnen les arques públiques a mesura que unes quantes famílies s’enriqueixen, entrarem a ser deutors, molt deutors. Amb tot i això, el tarannà polític poc canvià, el poble deixà la prosperitat, la vida per al poble es tornà cada dia més dura, sense que ni els polítics ni els funcionaris se n’adonessin, fins i tot aquests, totalment aliens a la realitat del poble, entraren en vaga per demanar més privilegis. Això fou la fi d’aquell bell país.