Feta la verema, follarem

Quim Monzó, en l’acceptació del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, va alertar de la irlandització del català. El gaèlic, malgrat ser la llengua d’Irlanda, no aixeca cap per l’embat de l’anglès. De fet, té poc més d’un milió de parlants i només 70.000 l’utilitzen com a llengua principal. Un trist 2% de la població. Monzó parlava de Catalunya i no del domini lingüístic català, però ben pensat, a Andorra tampoc no estem per a celebracions perquè només un 49% de la població reconeix el català com a llengua pròpia.

Les llengües són organismes vius, com ho són goril·les o ossos polars, però no per això hem de seure a observar com allò que ens fa més genuïns acaba encanonat o engolit per una bèstia depredadora. A poc a poc, el català perd expressions i mots que es substitueixen per calcs del castellà. Així, els andorrans ja no gaudim de sentir la nostra llengua quan anem a comprar perquè, si tenim la sort de ser atesos en català, disfrutem d’escoltar-la. I contents! Perquè no sabem que disfrutar no és català i que, si ens parlen, sentim. D’aquesta castellanització alguns en diuen flexibilització. Ara bé, flexibilitzar no deixa de ser una etiqueta amable que descriu una situació de menfotisme o, si ens posem seriosos, d’assimilació pura i dura.

De la llengua tothom en parla, i molt. El més important, però, no és que se’n parli, sinó que es parli i, si ens hi posem, que es faci bé. De fet, amb la llengua passa una mica com amb el sexe: no qui més en parla és qui més el practica ni el millor amant. I posats a filar prim, si teniu la sort de fer les dues coses, tingueu en compte que el que fareu és cardar, i no follar –que és un mot d’origen castellà que, originàriament en català, descrivia, un cop feta la verema, l’acció de trepitjar el raïm– ni fer l’amor, un calc de l’anglès make love. En definitiva, catalanoparlants, aquí teniu la resposta al dilema folles o fas l’amor: ni una cosa ni l’altra.