I diuen que pesa 21 grams

Diuen que un metge, molt al principi del segle XX, va voler aconseguir la prova objectiva de l’existència de l’ànima humana. Un tema que era i és polèmic i sobre el qual encara hi ha un debat encès. Per aconseguir una prova fefaent, que no pogués ser discutida per les jerarquies, el metge va arribar a la conclusió que si podia determinar algun paràmetre objectiu, per exemple, quan pesava, voldria dir que existia. Pesa, ergo existeix. Se li va acudir un sistema senzill. Va posar en una bàscula sis persones que estaven ingressades a les últimes, moribundes, molt més cap allà que no pas cap aquí, i poc més tard, quan ja havien traspassat, les va tornar a pesar. La diferència mitjana de pes de les sis que ja no hi eren, 21 grams. És per això que va concloure que eren 21 grams exactament el pes de l’ànima humana. I des de llavors aquesta afirmació ha fet fortuna. Fins i tot el director mexicà Alejandro González Iñárritu, l’any 2003, li va dedicar al tema una pel·lícula que va titular 21 gramos, amb Sean Penn de protagonista. Poques coses trobarem més difícils de definir que l’ànima, ja que s’hi barregen qüestions transcendents, immaterials, espirituals, religioses, de fe, etcètera. Ningú no ha fet cap experiment similar i podria ser que si l’ànima existeix pesi 21 grams. Si existeix, és clar. Sense voler fer cap estudi rigorós, podríem dir, només observant com està el pati, que d’ànima no en té tothom. Ni de bon tros. I no ho dic per haver anat tota la vida als hermanos de la Salle Bonanova. En cap cas. No cal posar-hi cap flaire religiosa al tema. És només un tema humà. Si algú, després d’una decisió judicial que considera desfavorable, declara en un editorial de ràdio que espera que rebentin amb explosions cerveseries a Baviera, no en té d’ànima. I si algú apel·la al karma com a resposta a un atemptat a Munster, tampoc en té. I no entenc com la justícia no divina no ha actuat de forma fulminant.