Renovar el contracte social?

Durant vint-i-cinc anys he defensat que abans de pensar a reformar la Constitució era prioritari desenvolupar-ne els diferents articles. He volgut creure que tothom considerava el document com a contracte social màxim, n’acceptava les regles. Era no comptar amb el pas del temps. La neo o la post­democràcia també ha arribat a Andorra...

Al llarg dels anys, el text votat en referèndum ha estat interpretat pel Tribunal Constitucional en més d’una ocasió i –al meu entendre– modificat en dues. La primera, fa uns quants anys, correspon a l’article 50: permet al Govern poder modificar els pressupostos de l’Estat sense que aquesta modificació hagi de ser ratificada pel Consell General. La segona, no fa gaire, correspon a l’article 79.2 i fa referència als béns de domini comunal. No sé de lleis. Sí que sé, però, que amb els dos articles escrits com són ara no hi hauria hagut el resultat de més del 70% de vots afirmatius al referèndum. Soc dels que vam fer el porta a porta. Sé què es demanava prioritàriament. Desconec de la subtilitat de les lleis, tot i que quelcom he après, amb els anys, sobre les diferents lectures d’un mateix text, en funció, en particular, de punts de vista i, sobretot, d’objectius diferents. També sé que costa molt, de vegades, fer la diferència entre íntima convicció i raonament. Ambdues modificacions tendeixen vers un mateix objectiu: un Govern potent. La primera desdibuixa el parlament; l’altra, els comuns. Curiós: sols institucions sorgides, directament, de l’elecció popular! Una i altra, alhora, troben la manera d’eliminar un possible conflicte donant la raó al Govern en comptes d’obligar al diàleg, al debat, a la transacció, un tarannà habitual d’Andorra.

Interessant. Oi?

Era l’opció del legislador –veure ordre dels títols–?

Ja només em resta, ara, sumar la meva veu a les que reclamen, en defensa de més democràcia, una renovació del contracte social cada generació. Urgeix.