Anònims a la xarxa

És una pràctica corrent, en les comunicacions al Diari digital, emprar pseudònims en els comentaris sobre notícies i opinions diverses, tot amb més o menys èmfasi, passió i acalorament. Dit això, respectant aquesta forma d’actuar que no comparteixo, jo sempre he considerat que l’acció de signar i rubricar amb nom i cognoms les teves pròpies comunicacions i/o escrits és la manera més correcta de procedir. És doncs ben cert que a la pràctica, observem una gran majoria d’escrits i de referències de texts que no van signats fefaentment i estan sentenciats per un pseudònim més o menys enginyós que, la veritat sigui dita, pot aportar un valor afegit a la publicació, una flaire d’aire fresc i graciosa, tot i que com he dit abans, no comparteixo aquest procediment. A mi m’encanta debatre, contraposar opinions, ja que soc dels que pensem que proposant, llegint, escoltant, viatjant, discrepant, amb tolerància, elegància i educació creixem nosaltres mateixos i per extensió també progressa adequadament el gènere humà i la societat que ens envolta. A vegades, però, l’autor(a) anònim(a) ens mostra la seva cara més agra i intolerant. No s’acontenta de discrepar, ens anul·la de forma arbitrària i ens etiqueta tocant la família i la vida privada des d’una posició d’alta tensió, dominant i xenòfoba. La supèrbia mostrada per l’anònim de torn, que actua rere una cortina i amb una màscara de covardia, em desperta un sentiment de pena que només superaria si aquest anònim miserable donés la cara i el debat, interessant a la base, esdevingués obert i doncs productiu. He patit aquest episodi personalment i faig una crida a l’individu anònim que embruta Engordany autoanomenant-se així, Engordany. Que deixi de banda la covardia i enceti un debat en igualtat de condicions! No ho farà, però almenys quan torni a abocar el seu infame verb, li demanaria que se m’adreci en termes de vostè, ja que mai menjarem del mateix plat.