La vida és un Dragon Khan

Per molt que un intenti alentir el ritme vital, potser per l’edat, no us ho negaré, sempre hi ha situacions que et fan veure que vius permanentment i emocionalment sobre una mena de Dragon Khan, Shambala o la muntanya russa dels pebrots que imagineu. Ho vulguis o no ho vulguis. No depèn d’un mateix, sinó de l’atzar o del destí. Com abans en siguem conscients, menys cabòries al cap i més dont’ worry, be happy, que és una forma pota negra d’anar endavant. Un exemple recent i, en primera persona, de com per circumstàncies diverses, algunes de zero o menys tres transcendències, pot anar la cosa interna amunt i avall. Començava la setmana commogut a l’extrem després de veure al cinema una pel·lícula que hauria de ser com aquelles lectures obligatòries de l’escola. L’has de veure, sí o sí. I si no la vols veure, la veus. I ja està. Campeones, de Javier Fesser. Sublim. No en puc dir més. No en sé dir més. Una pel·lícula que et reconcilia amb el món i després de la qual penses: “Potser no està tan malament la cosa, mentre hi hagi gent capaç d’expressar-se amb tanta sensibilitat.” Un cant a la bondat de la diferència, que enderroca estereotips i que et fa veure que els que trepitgem aquest món som més iguals del que creiem, i menys diferents del que algú es podria pensar. Aplaudiment infinit. Això, a principi de setmana. Però arriba dijous, i, per tant, el moment de conèixer la sentència del fastigós cas de La Manada durant els Sanfermines del 2016. I t’entren arcades, moltes, i gens reprimibles. Arcades de vergonya. Sobretot, tenint en compte que vens dels núvols a causa d’una pel·li que ha fet que recuperis la confiança en l’ésser humà. Mal fet. Sempre hi pot haver una sentència que et torni a terra de cop i que et faci veure que una quadrilla amb ganes de gresca pot sortir-se’n fàcilment d’un gravíssim delicte si la dona implicada opta per sobreviure davant un atac covard i perdut d’entrada. Fàstic. Infinit.