Drets i reivindicacions

La defensa dels interessos personals ha estat un combat recurrent al llarg dels segles. En el transcurs dels temps, les classes que s’han considerat oprimides han lluitat pels seus drets amb més o menys força i encerts. Les estratègies de cada batalla han variat segons la cultura imperant en el moment històric i també en funció de les respostes i reaccions de l’autoritat competent en cada cas i moment.

Alguns filòsofs francesos il·lustrats del segle divuit ja van establir unes regles del joc reconegudes que van marcar la pauta, establint les bases d’una societat responsable i justa: Montesquieu, amb la separació de poders per construir democràcia, i Rousseau amb el Contracte Social en van ser els artífexs. Els conflictes laborals, socials, no van deixar d’existir amb el xoc d’interessos contraposats. Podríem acordar, però, que les accions contundents del mes de maig del 1968 marquen l’origen de les lluites reivindicatives modernes per tal d’assolir uns drets que la legislació negava de forma recurrent i tossuda. Aquesta data va assenyalar un salt qualitatiu prou explícit, fins al punt de poder afirmar que tot l’adquirit social actualment assolit prové d’aquesta llavor. Han transcorregut cinquanta anys i ens adonem que tot i el progrés evident aconseguit en el transcurs d’aquest mig segle, ens queden moltes ombres sense resoldre en el marc social. Els mateixos joves que prenien els carrers exigint reformes estructurals, ara estan en lluita reclamant unes pensions de jubilació que se’ls va prometre i que no es poden complir sense posar en perill la sostenibilitat econòmica de l’Estat. Per a qualsevol govern en dificultats d’equilibri de comptes, és molt atractiu i golós disposar i abusar de la guardiola de les pensions i encetar-la per a altres menesters corrents, oblidant descaradament el seu propòsit inicial. Aquesta actitud i procediment embruta la gestió econòmica dels governants mediocres.