Chimamanda Ngozi Adichie

Sant Jordi em va portar els llibres d’assaig d’aquesta escriptora nigeriana. La vaig descobrir de casualitat i explícits són els títols dels seus assaigs Estimada Ijeawele: com educar en el feminisme i Tots hauríem de ser feministes (el We all should be feminist que hem vist darrerament en moltes samarretes). I la seva lectura ha resultat molt interessant. El seu és un feminisme irònic però també crític amb les dones i amb els homes. I és un feminisme explicat des de la perspectiva nigeriana, on encara avui en dia, les dones tenen més dificultats per ser tractades com a individus amb els mateixos drets que els homes. Es pot estar d’acord amb el que diu o no, però fa preguntes sobre la perspectiva de gènere que tots ens hauríem de posar en algun moment, i ella ho fa amb un toc d’humor que s’agraeix. A qüestions com per què cal utilitzar la paraula feminista i no dir simplement drets humans, o qui va inventar la parella binària del rosa (per a les nenes) i el blau (per als nens), o si sempre hauré de jugar a les nines que pregunta una nena a la seva mare quan demana que li compri un helicòpter per jugar i li diu que no, la Chimamanda intenta donar-hi resposta. I les troba bàsicament en l’educació de les nenes, però també dels nens. En educar els fills i filles en la igualtat, en el respecte, en la diferència, que siguin individus amables amb els altres i que es mereixin l’amabilitat aliena. I aquí afegeix “ensenya a la teva filla a defensar el que és seu. Si un altre nen li agafa una joguina sense permís, demana-li que ho recuperi, perquè el seu consentiment importa. Digues-li que, si alguna cosa la incomoda, es queixi, ho digui, cridi”. I afegeix que com que s’educa a les nenes a agradar, molts depredadors sexuals se n’han aprofitat, ja que elles callen quan n’abusen. I el #noésno m’ha vingut al cap i tot el que es podria haver evitat si ens haguessin educat amb una perspectiva de gènere.