Sòfocles l'aixafaguitarres

Els afortunats subjecten l’himàtion blanc al pit amb passador d’or. D’altres fan penjar del cenyidor borles groc safrà i roig porpra i n’hi ha que vesteixen simples túniques.

És març, un sol rúfol acomiada l’hivern i el bon temps convida els grecs a entregar-se en cos i ànima a les Grans Dionisíaques, el Primavera Sound de la tragèdia grega. Entre plecs de llana, lli i filats de cànem, una legió de sandàlies voreja l’acròpoli en direcció al Teatre de Dionís. Són ciutadans de tots els estrats perquè Pèricles, governador d’Atenes, ha creat un fons públic que permet als més humils assistir a les representacions. Grècia és així i, d’una mateixa tacada, inventa democràcia i cultura de masses. A l’espai de terra batuda que fa d’escenari, els actors posen a prova pulmons i cordes vocals. El cor s’impacienta a l’orquestra i els entesos en escenografia comenten l’encert de decorar el prosceni amb columnes i estàtues. “Fa hel·lènic!”, diuen. A poc a poc la graderia s’omple de blanc i el pròleg trenca un silenci digne de necròpoli.

Entre el públic, neguitós per l’estrena d’Èdip Rei, el jove Sòfocles se sent orgullós d’haver convertit l’heroi tràgic en un personatge de carn i ossos. “Jo no soc com el vell Èsquil!”, es vanta, “la meva tragèdia és més moderna! Veureu amb quina dialèctica, al final, Èdip s’arranca els ulls!” Un nen aixeca el cap. “Papa, Sòfocles és un aixafaguitarres. Ha fet spoiler!”, lamenta. La mirada del pare, barreja a parts iguals condescendència i autoritat. El seu fill no entén res. Allà s’hi va a aprendre, a veure reflectits en el tràgic destí dels herois les misèries humanes i a reflexionar sobre la llibertat, la veritat i la justícia. L’spoiler, que algú reveli la trama, és cosa de la cultura del final feliç, i d’això se n’encarregaran best-sellers i cinema comercial. No sap què dir. “Fill meu, ets ben anacrònic. La guitarra és de l’edat mitjana, Sòfocles és un aixafalires!”, li etziba.