Creat:

Actualitzat:

Després del trencament social que van representar, no només a Europa, les atrocitats comeses per humans contra d’altres humans abans i durant la Segona Guerra Mundial, va ser adoptada de manera solemne, el 10 de desembre del 1948, la Declaració Universal de Drets Humans com a text fonamental regulador de les relacions humanes en el futur. Dos anys més tard, amb el desig de fer-ne un text més constrenyedor, el Consell d’Europa es va dotar del Conveni per a la Salvaguarda dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals.

Al llarg dels 50 anys següents, es va avançar, conjuntament, encara que no fos amb idèntica velocitat, vers una mateixa direcció, allunyant-nos de la inhumanitat generada per les ideologies feixistes de la primera meitat del segle XX.

Malauradament, des de ja fa uns anys, es pot afirmar que s’està desfent camí, que els dimonis que semblaven enterrats per sempre més ressorgeixen. Desgraciadament, Andorra no està immunitzada contra un retrocés en aquest camp. Cal, doncs, mantenir-se alerta.

Democràcia no només són eleccions cada quatre anys.

Democràcia significa institucions justes, respectuoses amb la llei, però també amb els ciutadans. Institucions que garanteixin els drets i les llibertats dels ciutadans, per igual; que en supervisin i controlin, si és necessari, els deures, iguals per a tots; que tinguin especial cura de la proporcionalitat, evitat al màxim l’arbitrarietat en l’aplicació de la llei; exigint responsabilitats a qui s’ultrapassi en les seves funcions, sigui qui sigui.

No hi ha democràcia sense llibertat d’expressió; ni sense premsa lliure. Però premsa amb una ètica de la comunicació que costa veure avui en dia en el nostre entorn més immediat.

Dins d’aquest món enfosquint-se, l’abús creixent de la presó preventiva amb arguments no sempre clars, em sembla cada vegada més una arma de repressió augurant temps foscos. Molt foscos si el legislador no hi posa cura.

tracking