Macedònia 2

Era setembre de l’any passat i Rosa Gili (PS) deia: “Personalment m’ho rumiaria, per què no una coalició amb el partit liberal?”

Jo posava en dubte que un menú amb maionesa made in Gili fos quelcom de comestible. Una coalició entre liberals i socialistes és, al meu entendre, una proposta culinària heterodoxa, impossible i contrària als cinc sentits del sentit comú, que en aquest cas seria el menys comú de tots els sentits. Jo interpretava que no era un bon inici crear una plataforma construïda únicament per anar en contra de, entre dos ideologies que no disposen de cap denominador comú, que se sàpiga.

Però si fem cas a les notícies aparegudes als mitjans, aquestes resultants d’unes nego- ciacions que qualificaré, per no excedir-me, d’agosarades, observem atònits que la recepta culinària serà servida en forma de postres i que el plat no serà una maionesa, sinó una macedònia (versió 2). És prou evident que els xefs d’aquesta cuina d’autor estan plagiant descaradament el gran mestre cuiner Toni Martí, que la veritat sigui dita, va aconseguir una macedònia (versió 1) que potser no podríem qualificar de saborosa, però sí de fornida i consistent. Contra gustos!

Una cosa queda ben clara, ateses les evidències, confesso no tenir ni la més punyetera idea de la bonhomia de les receptes de la haute cuisine, la que es cou a foc lent, i inexorablement per aquestes contrades, en períodes electorals.

Si ens apliquem aquella dita popular que resa no convenceràs mai un ratolí que un gat negre porta bona sort, m’adono astorat, que segons l’estudi de mercat dels master chefs liberals i socialistes, aquests conclouen que als ratolins els agradarà la macedònia. Espero i desitjo que no se n’empatxin, bàsicament amb l’edulcorant. Guiats pel seu patró de conducta, probablement molts ratolins encomanaran un plat molt més tradicional, amb ingredients naturals que els faciliti una bona digestió.