Donar el pit, sí o no?

Aquests darrers dies hem estat comentant els beneficis de la lactància materna amb motiu de la publicació d’un nou informe de l’Unicef. Aquest informe posa de manifest que, tot i els seus beneficis, 1 de cada 5 nadons dels països d’alts ingressos no reben llet materna en absolut, en comparació amb només 1 de cada 25 als països de baixos i mitjans ingressos. També revela que els països, independentment del seu nivell de riquesa, no estan informant i capacitant totes les mares perquè alletin el seu nadó.

Cada cop que es parla de lactància materna i de les recomanacions de donar el pit exclusivament fins als sis mesos i combinar-lo amb altres aliments fins als dos anys, s’obre un debat entre els defensors que les mares alletin els seus fills i els que no hi estan d’acord (no voldria usar la paraula detractors perquè penso que ningú posa en dubte els seus beneficis, ni hi està totalment en contra). Com molt bé diu la paraula recomanacions es tracta d’això, de recomanar, d’aconsellar-ho per al millor desenvolupament de la mare i del seu nadó. No és una obligació i serà decisió voluntària de la mare si vol donar el pit al seu fill o filla o no.

El que sí cal fer és posar totes les facilitats necessàries perquè les mares que, per decisió pròpia, vulguin alletar els seus fills fins als dos anys, puguin fer-ho. I per això calen polítiques públiques i privades per a fer-ho possible: començant per allargar la baixa de maternitat fins als 6 mesos (actualment està a 4 mesos plantejant-se l’ampliació a 5 que no considerem suficient), incrementant els permisos de dues hores al dia dels nou mesos actuals als 2 anys, proporcionant llet materna als nounats malalts (caldria al país un banc de llet materna? Això serà per un altre dia)...

Actualment sabem que cap país compleix amb els estàndards recomanats per a la lactància materna per Unicef i l’OMS. No estaria gens malament poder ser els primers, oi?