Qui va dir que fos fàcil?

Quan era petit, amb uns nou anys, Thomas Edison va arribar un dia a casa i li va fer entrega a la seva mare d’un sobre que contenia una nota de l’escola. La mare, quan va començar a llegir-la, es va posar a plorar compungida, i aleshores el petit Edison, amoïnat, li va demanar –què et passa mare? Fill meu –li va explicar–, em diuen els teus professors que ets tan intel·ligent i tan brillant que ets un geni, i que la realitat és que no s’havien adonat que vas molt més avançat que la resta dels alumnes, per la qual cosa t’he de treure d’aquest col·legi per portar-te a un altre de molt especial en el qual podràs desenvolupar i potenciar totes les teves habilitats, però mentrestant, com que no trobo aquesta escola, t’hauries de quedar a casa i jo mateixa et faré classes. Tots sabem on va arribar Thomas Edison: va esdevenir un prolífic empresari i va patentar més de mil invents.

Quan la seva mare va mo- rir, recollint les seves coses personals Thomas Edison va trobar una caixa i dins de la mateixa aquell sobre amb la nota a dins, la va començar a llegir i mentre la llegia les llàgrimes de la seva mare es van convertir en les seves pròpies llàgrimes.

La nota deia el següent: “Senyora, li hem de dir que el seu fill és un graponer, és una persona toixa a més d’obtús i retardat, que a la vegada fa retardar la resta de la classe. Les mares dels altres alumnes es queixen, per tant li demanem que tingui a bé treure el seu fill de l’escola, ja que està impedint que la resta de l’alumnat pugui seguir correctament les lliçons. Porti el seu fill a un col·legi especial per a nens retardats on el puguin tractar, ja que el seu fill pateix alguna minusvalidesa.” Llavors Thomas Edison es va adonar que realment la ment privilegiada era la de la seva mare.

Sempre que tenia l’ocasió explicava la seva història, que en realitat era la lluita d’una mare com la de qualsevol mare que lluita pel benestar del seu fill.