Lleis, eines socioeducatives

El Govern va aprovar fa uns dies el projecte de llei qualificada de seguretat pública amb l’objectiu de preservar l’ordre públic i la seguretat ciutadana per tal que tots els ciutadans (?) puguin exercir plenament els drets fonamentals i les llibertats públiques reconeguts a la Constitució i a les altres normes, o això és almenys el que diu el seu article primer.

Dels aspectes que regula, voldria reflexionar sobre la prohibició del consum d’alcohol en espais no autoritzats (el botellón) i el de drogues en espais públics.

M’hauria agradat que la norma incorporés el dret a l’espai públic com a requisit indispensable per a l’exercici de la ciutadania tal com es recull a la Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la ciutat. L’espai públic com a lloc de convivència i civisme, on tothom pugui fer les seves activitats de lliure circulació, d’oci i d’esbarjo, amb respecte a la dignitat i als drets dels altres, i si és necessari trobar un consens entorn a la necessitat que hi hagi un marc regulador mínim relatiu als usos de l’espai públic.

Em demano, quina eficàcia real tenen aquests instruments normatius? I per això voldria una llei com a eina socioeducativa, no repressiva, una eina de mediació. Un text que anés acompanyat d’un programa alternatiu a la sanció per a joves infractors menors d’edat amb relació al consum de drogues a la via pública, podent substituir la multa per un programa educatiu adient a la personalitat i les circumstàncies personals de cada menor. Un programa que es podria considerar una estratègia de detecció precoç per evitar o disminuir riscos associats al consum de drogues i alcohol.

Substituir les sancions econòmiques –en cas de de les lleus– per sessions formatives o per treballs en benefici de la comunitat. La potencialitat d’aquest tipus de mesures en termes de foment i promoció del civisme i la convivència crec que és innegable.