L'accés a l'habitatge

Aquesta setmana un estudi de Govern deia que el nombre de nous andorrans havia baixat al nivell de fa 20 anys, que la nacionalitat andorrana havia perdut atractiu, però el mes greu és que la natalitat entre la població purament andorrana és la més baixa de les últimes dècades. El nostre jovent veu un futur incert, per a molts l’accés a l’habitatge és purament prohibitiu. Malgrat que l’accés a l’habitatge estigui inscrit dins de la nostra Constitució, a dia d’avui trobar un pis és cosa laboriosa, tant pel preu que es demana com per les seves condicions físiques. Al Govern del senyor Pintat, PIME Andorra li va entregar un informe que analitzava la realitat de la problemàtica de l’habitatge a les nostres valls, informe que com molts d’altres va anar al calaix de l’oblit: liberalisme obliga. Com que conec aquest informe, els en faré cinc cèntims. En un país civilitzat s’admet que un matrimoni no ha de destinar per a l’habitatge més del 28% del total dels ingressos. I s’entén com a habitatge un pis que disposa de cuina, menjador, com a mínim dues habitacions i una cambra de bany, ben entès totes les estances amb llum natural. L’estudi prenia com a base de càlcul les tres referències salarials que existeixen a dia d’avui a Andorra: el salari base, 1.017,47 euros; el salari mitjà, 2.100 euros, i els salaris alts, els quals l’estudi no preveia. Per tal que les autoritats d’aquell temps es prenguessin tan sols 10 minuts per llegir l’informe, vàrem posar les mateixes condicions salarials tant per a homes com per a dones. Per tant, els preus de l’habitatge, tot inclòs, llum, calefacció, impostos... haurien d’estar compresos en una forquilla de 569,78 a 1.176 euros mensuals, però com que a casa nostra el 75% dels assalariats perceben salaris inferiors a 1.500 euros, el preu de l’habitatge normal a Andorra hauria d’estar per sota dels 840 euros. És aquesta la realitat de casa nostra? Tinc els meus dubtes.