Gènere i discapacitat

El 24 de maig passat, em vaig llevar amb la notícia que el Tribunal Superior va absoldre l’ho­me que va abusar d’una do­na discapacitada, tot i que Corts va dictar sentència el 25 de gener passat i el va condemnar a quatre anys de presó, la de­fensa va presentar un recurs d’apel·lació i va quedar lliure de càr­recs. Indignada i fastigue­jada, en primer lloc com a do­na, en segon com a discapaci­tada, i en tercer com a presiden­ta de l’Associació de Persones amb Diversitat Funcional d’Andorra (Amida), entitat amb un llarg recorregut en el món de l’alteritat i pionera en l’associacionisme del sector propersones amb discapacitat, considero que qualsevol material que s’elabori per enfortir les competències i promoure el desenvolupament adult de les dones que han patit violència de gènere, ha de partir de la premissa que, encara que la violència de gènere sobre qualsevol dona comparteix elements comuns, hi ha especificitats o diferències subs­tancials d’aquesta violència quan la dona presenta algun tipus de discapacitat. Aquesta especificitat ha de ser analitzada i s’ha de donar a conèixer tant als especialistes en la prevenció i el tractament de casos de violència de gènere com a la societat en general. A l’avantprojecte per la llei d’igualtat de tracte i no discriminació que va presentar el 5 de juny passat el ministre d’Afers Socials Justícia i Interior, Xavier Espot, als col·lectius implicats, entre els quals hi ha Amida, i que es preveu entrar a tràmit parlamentari d’aquí a un mes, no només es treballa per a la igualtat quan apareix una discriminació o per erradicar-la, sinó que també té un vessant educatiu i sensibilitzador, amb mesures adreçades a les persones amb major vulnerabilitat, com poden ser les persones amb diversitat funcional. La discapacitat, sense que arribi a constituir un element assencialitzador de tot un col·lectiu, sí que és una diferència significativa que no s’ha d’obviar quan s’aborda el tema de la igualtat de gèneres.