On hi ha el dubte?

Quan desitgem quelcom, automàticament i a vegades per acte reflex, estructurem un entrellat d’accions encadenades per assolir la fita. És una tàctica que ben greixada ens apropa a l’objectiu. ¿El disseny de l’estratègia pot superar tota lògica que emani del sentit comú? ¿En nom de l’estratègia podem obviar el nostre pensament bàsic, la nostra estructura mental, fins al punt d’apaivagar-la? Penso que si així ho fem ens estem carregant, sense miraments, les línies mestres de la nostra personalitat o, dit d’una altra manera, fomentem que la fi justifiqui els mitjans, que ja és quelcom de pertorbador. Una vegada confirmada, de part de les executives nacionals PS i L’A, L’A i PS, la necessitat sine qua non de saltar al circ amb candidatures mixtes territorials, s’activarà la fase de propaganda, aquesta eina comercial que et vol vendre un producte que potser no et fa el pes, que no necessites, que no t’agrada, que no és atractiu, que no compraries mai, però que els gurus publicistes te l’estan posant a cau d’orella, insistint tal com una gota malaia i dient que és la teva última oportunitat per foragitar uns polítics que segons sembla, ens han desencisat. I jo que estic ple de dubtes penso, i dic: hi ha quelcom més? ¿Podem cercar una alternativa de línia coherent sense perdre el nord i control de les nostres conviccions?

Doncs tot i estar ple de dubtes, no cal tampoc esfereir-se davant les incoherències en les aliances que es dibuixen, que es fan i es desfan en el panorama polític andorrà. Un exemple prou nítid el tenim en la disparitat en matèria de criteris urbanístics en el si de les minories L’A i PS, PS i L’A, a Escaldes–Engordany. Potser pensen, des de la ingenuïtat, que l’urbanisme és una disciplina menor i gens territorial, quan és precisament l’espai on pretenen unificar criteris. El dubte persisteix i hom té ben assumit que des de la nit dels temps, la política fa estranys companys de llit.