Viure dintre d'un cos mort

La Gabriela la vaig conèixer en una sala d’espera d’un hospital de Barcelona i vam connectar al minut zero, potser el fet de partir totes dues una discapacitat ens va ajudar a l’hora d’encreuar les primeres paraules i vam compartir una estoneta molt agradable, fins que a ella la van cridar per passar a la consulta del metge, ens vam intercanviar els números de telèfon i no la vaig tornar a veure; jo vaig entrar en una altra consulta. Al cap de tres dies la Gabriela em va trucar, va ser així com va començar una bonica amistat a distància via FaceTime. Per a ella era molt més fàcil a causa de la seva discapacitat, patia tetraplegia des de feia 10 anys a causa d’un accident de cotxe; un home va envair el car­ril contrari sota la influència de l’alcohol i va acabar amb la vida del Sergio, el seu marit, i del seu fill de quatre anys, en Gian, quan tornaven d’un dinar familiar. En aquell moment se’m va aturar el rellotge de la vida i vaig quedar atrapada en un cos mort, em va explicar. Fa dos dies la Gabriela va marxar a causa d’una pneumònia, em va trucar la seva assistent personal, va tornar a posar en marxa el rellotge de la seva vida i va anar a reunir-se amb el seu marit i el seu fill, la seva família, aquella que van construir amb amb tant d’amor ella i en Sergio. Allà on estiguis espero que continuïs amb aquella vida que vau començar a construir amb el teu marit, aquella que, com tu deies, es va aturar una tarda d’estiu i que per fi tindrà continuïtat després de dotze anys esperant, et vas quedar a la sala d’espera de la mort somiant cada nit en la teva estimada família, perquè per a tu res tenia sentit sense ells, estaves atrapada en una seqüència de la vida on tot era la mateixa imatge repetitiva d’una vida obligada i monòtona però perquè tu et vas negar a tot, i mira que tenies recursos. Allà on estiguis espero que sigui tal com somiaves.