Una odissea!

Dissabte 30 de juny vaig sortir de l’aeroport de Barcelona a les deu del matí. Vaig optar per un circuit que m’agrada particularment, el que via Cervera i Ponts porta cap a Andorra.

Si no és necessari, no m’agrada córrer massa. Soc dels que intenten gaudir del paisatge, fins i tot del cent vegades vist. Sempre s’hi descobreix quelcom nou. M’agrada fer parada en els mateixos llocs. Per a un cafè, aquí. Per a un tallat, allà. De vegades, intercanviar qualsevol banalitat amb el cambrer significa que no hi ets un total desconegut. Entre paradetes, espectacle visual i festival acústic a càrrec de l’emissor radiofònic del vehicle, vaig passar Oliana al tom de poc més de dues hores més tard.

De Ponts amunt, el trànsit s’anava notant més dens. La carretera, però, permet anar esquivant els vehicles que més que anar de passeig, sembla que segueixin un ritme d’altres temps. A l’inici de la travessia del tram de l’embassament encara vaig poder deixar enrere alguns d’aquells vehicles, però ben aviat va caldre prendre-s’ho amb calma i avançar al pas de la comitiva a la qual m’havia sumat. No tocava cap altre remei que obrir el sac de la paciència i anar-lo omplint.

Se’m van esvair les ganes de mirar el paisatge. Vaig deixar de trobar encant a la música que encara sonava i que vaig fer callar. Fins i tot va semblar que l’atmosfera esdevenia estranyament calorosa i vaig haver de connectar l’aire condicionat, que no suporto!

Des d’Oliana fins a la Seu d’Urgell: dues hores! Interminable! I sort que no vam estar mai parats del tot!

Em demano quant de temps es tardava quan el trajecte es recorria amb tartana...

I encara no érem a Andorra! Parats, ara sí, a la rotonda de la Seu...

Els mossos van fer un joc de mans. El ritme es va accelerar. Vaig passar la duana. I a trampejar els dos embuts a l’entrada de Sant Julià.

Una hora més abans d’arribar a casa!

Tots els cotxes de la caravana no eren pas amb matrícula andorrana!