Les set claus
Bogeria per l'esport
Les nostres muntanyes han tornat a acollir una nova i exitosa edició de l’Andorra Ultra Trail, malgrat les inclemències meteorològiques. Valents corredors que han posat a prova el seu estat físic, la seva força mental i en alguns casos –per què no dir-ho– el seu grau de bogeria!
Recorreguts que, amb el pas de les edicions, han esdevingut cada vegada més durs, amb més quilòmetres i més metres de desnivell, i arribant inclús a reptes extremament durs, reservats a corredors molt preparats, com és el cas del circuit sense marcatge de l’Eufòria. Sortosament, aquest recorregut tan extrem ha quedat restringit a corredors que acrediten una notable experiència. Però altres circuits queden oberts a corredors no tan experts i que, en alguns casos, no tenen garantida una suficient preparació.
Certs corredors han travessat mig món per venir a gaudir de la duresa de les muntanyes andorranes. Pot semblar incomprensible per a alguns, però alguna cosa els motiva a realitzar uns reptes tan salvatges. Posar a prova el seu estat de forma? Una mostra de superació? La satisfacció de passar la meta després de molts quilòmetres de patiment? O simplement una addicció a l’esport, al patiment i a les competicions. No es tracta d’un fenomen exclusiu de les curses de muntanya. També s’observa aquesta fal·lera per fer carreres extremes en el món del ciclisme, de l’esquí de muntanya, dels triatlons o ironmans. Proves que, com més dures són, més atrauen els esportistes, esgotant-se en alguns casos les inscripcions en temps rècord, amb la participació de corredors que busquen superar-se cada vegada més.
I on és el límit de la duresa d’aquestes proves? Hi ha realment límit? Sembla que no. El límit li correspon a cada corredor posar-se’l amb el suficient seny per evitar patiments excessius o perjudicis per a la salut. Sigui com sigui, enhorabona a cadascun dels petits herois que van realitzar les curses de la darrera setmana.