Especulació immobiliària

La famosa llei òmnibus que presenta el ministre Espot és un brindis al sol que en el millor dels casos tindrà repercussions, ja veurem si positives o negatives, d’aquí a uns anys. Mentrestant, les famílies andorranes continuaran patint les conseqüències d’una especulació immobiliària ferotge en les seves carns, per molt que l’AGIA negui la realitat i per molt que el Govern vulgui marejar la perdiu. La realitat és tossuda i l’única manera d’aturar el constant atracament que pateixen els llogaters i llurs famílies, que han de dedicar gairebé el 100% del salari a lloguers, el qual moltes vegades s’equipara als salaris, d’uns 1.000 euros, és acabar amb la complicitat dels nostres governants. Els governants entenen que és millor deixar que l’oferta i la demanda regulin un dret fonamental com és el de l’habitatge en lloc de legislar per establir un preu màxim, que la UE quantifica en el 33 % del salari mitjà. En el cas d’Andorra, amb un salari mitjà d’uns 2.000 euros segons el Govern, correspondria a uns 700 euros, per la qual cosa serien uns 7,77 euros per metre quadrat, que ja és un preu prou elevat, i així per un pis de 90 metres quadrats pagaríem 700 euros de màxim. Tot el que sobrepassi aquest 33% del salari mitjà no servirà de gran cosa a curt i mitjà termini. A l’argument governamental que mai s’havien donat tantes ajudes a l’habitatge, sorgeix la pregunta següent: aquestes ajudes a qui es donen? A les famílies o als propietaris dels pisos, que veuen com el Govern alimenta la bombolla immobiliària i que el mateix sistema s’autoalimenta. Tornem al peix que es mossega la cua, però al cap i a la fi sempre és el mateix. Mireu, podem parlar del sexe dels àngels, però quan parlem de drets fonamentals com es el cas de l’habitatge no cal inventar la sopa d’all com pretén el ministre Espot. Calen solucions immediates, i via impostos per a tots aquells llogadors que vulguin especular un màxim amb la finalitat que contribueixin a la solució del greu problema que és l’habitatge a Andorra.